Millora urbana i millora de la percepció de la salut. Revisió de literatura per Observatorio Local Nº4

Revisió originàriament publicada a OBSERVATORIO LOCAL N.º 5 Noviembre- Diciembre 2014.

Autor de la revisió: Lluís Medir (investigador GREL, SGR 838)

Publicación: «The effects of an urban renewal project on health and health inequalities: a quasi-experimental study in Barcelona», Journal of Epidemiology & Community Health, vol. 68 (2014), pp. 811-817. Roshanak Mehdipanah, Maica Rodríguez-Sanz, Davide Malmusi, Carles Muntaner, Èlia Díez, Xavier Bartoll y Carme Borrell son investigadores de la Agència de Salut Pública de Barcelona.

SÍNTESIS DE LA IDEA

Resumen: Este pionero artículo establece por vez primera una relación entre la mejora urbana y la mejora de la percepción de la propia salud de las personas. A partir de un trabajo empírico de diseño casi experimental, los autores demuestran que es posible observar mejoras de la percepción de la propia salud entre los habitantes de aquellos barrios o zonas «tratados» por las actuaciones integrales del Programa Barris establecido por la Llei de Barris catalana, frente a los que no, así como una disminución de la brecha de salud entre clases sociales.

En la pasada década, el Programa de Barris del Gobierno de la Generalitat de Catalunya financió municipios que presentaron proyectos de renovación urbana integral en barrios desfavorecidos (mejoras físicas, sociales y económicas de los distintos espacios habitacionales). El objetivo de la investigación es evaluar los efectos de esta ley sobre las desigualdades percibidas en la propia salud de los residentes en los barrios intervenidos en la ciudad de Barcelona. El estudio, además, incorpora la variable «desigualdad» en la percepción de la salud en función de la clase social del individuo entrevistado, en este caso medida como «trabajadores manuales» frente a «trabajadores no manuales» (siguiendo la clasificación establecida en la clasificación nacional de ocupaciones).

Uno de los atractivos principales del artículo es que el trabajo empírico que lo fundamenta se basa en un diseño cuasiexperimental: se comparan adultos residentes en los cinco barrios en los que se intervino en Barcelona de 2004 a 2011 (Roquetes, Santa Caterina, Poble Sec, Ciutat Meridiana y Trinitat Vella), con los de ocho barrios con características socioeconómicas similares donde no intervino el programa. El artículo utiliza la Encuesta de Salud de Barcelona para medir la autopercepción de la salud de los entrevistados en dos momentos previos a la intervención (2001 y 2006) y en uno posterior a la misma (2011), y se limita a las respuestas de aquellos que aseguran haber vivido en el barrio durante más de 5 años, lo que garantiza de este modo su adecuación al estudio. Una vez determinados los grupos «pre» y «post», se utilizaron modelos de regresión de Poisson estratificados por sexo para calcular las razones de prevalencia, comparando 2011 con 2006 y 2001. Más tarde, se replicaron los análisis estratificados por clase social para estudiar la evolución de las desigualdades percibidas en salud en función de la pertenencia a una u otra clase
social.

Los resultados muestran que, en los barrios en los que el programa se aplicó, los encuestados de ambos sexos disminuyeron de forma significativa la mala percepción de la salud, mientras que no se produjeron cambios significativos en el grupo de comparación. En el mismo análisis realizado por clase social, la mejora significativa se observó en las clases más modestas: aumentó la autopercepción de la propia salud en el grupo de manual de los barrios intervenidos en ambos sexos, lo que resulta directamente en una disminución de las desigualdades en salud percibida. Resultados similares se observaron en relación con la percepción del estado de salud mental de las mujeres, mientras que, en los hombres, esta percepción empeora en ambos grupos de vecinos, pero sobre todo en el grupo de comparación. Así pues, estas actuaciones integrales tuvieron un efecto positivo en la percepción de la salud de los ciudadanos y parecen haber conseguido promover mejoras, en especial en la autopercepción de la salud mental de ambos sexos y, sobre todo, entre las clases sociales más desfavorecidas, lo que favorece la disminución de la desigualdad en la salud.

Anuncis

Transparència i Participació. Revisió de literatura per Observatorio Local Nº3

Revisió originàriament publicada a OBSERVATORIO LOCAL N.º 3 Septiembre- Octubre 2014.

Autor de la revisió: Lluís Medir (investigador GREL, SGR 838)

«The relationship between transparent and participative government: A study  of local governments in the United States», International Review of  Administrative Sciences, n.º 78, 1 (2012), pp. 93-115. Autor: Eric W. Welch es profesor adjunto y director del Science, Technology and Environment Policy Lab de la Universidad de Illinois en Chicago.

SÍNTESIS DE LA IDEA

“Más participación genera más transparencia, pero no a la inversa”

Uno de los principales lugares comunes respecto a la participación política y la transparencia es que la relación entre ambas es positiva y robusta. El artículo se encarga de matizar esta aseveración mediante un trabajo empírico riguroso que demuestra que la relación entre ambas variables depende del sector de política pública de que se trate, de los interesados que participan y de determinados aspectos organizativos de las instituciones públicas implicadas.

Transparencia y participación presentan un fuerte contenido normativo y generalmente se cree que, a mayor cantidad de una, se producirá un aumento de la otra de forma indefectible. El artículo define «transparencia» como la puesta a disposición pública de información gubernamental que permite a los ciudadanos monitorizar y controlar el trabajo interno, las decisiones y el rendimiento de las distintas unidades. Asimismo, define «participación» como la inclusión de los interesados y los ciudadanos en el proceso de decisión, de forma que su implicación se refleje en la política pública que se adopta finalmente. El sustento empírico del artículo se basa en el análisis estadístico de las respuestas a un cuestionario realizado en 2010 a más de 900 responsables políticos de cinco áreas de los gobiernos locales en EE UU (alcaldía, acción social, economía, policía y parques y jardines).

Los resultados demuestran que, si bien es cierto que más participación genera más transparencia, no ocurre lo mismo a la inversa, pues más transparencia no se traduce en un aumento de la participación. Además, constata que aquellos servicios más activos políticamente (alcaldía o acción social) son más participativos y menos transparentes, mientras que aquellos configurados más bien como «prestadores de servicios» son más transparentes que participativos. La transparencia permite a los ciudadanos controlar las actividades gubernamentales y, si se observan irregularidades, actuar en defensa de sus intereses. Por el contrario, la participación busca integrar a los ciudadanos en la decisión gubernamental más que ofrecer información de cómo cumplen sus instituciones.

El artículo concluye destacando que las organizaciones públicas hacen un uso estratégico de la transparencia y de la participación, puesto que estas dos atribuciones se configuran, en realidad, como dos instrumentos distintos y complementarios de la rendición de cuentas, de la apertura institucional y de la forma de dar respuesta a las inquietudes de los ciudadanos.

El sentiment de pertinença a l’àrea metropolitana de Barcelona: resultats preliminars. Per @mariona_tomas

Per: Mariona Tomàs Fornés

Introducció
L’any 2008, per primer cop a la història, el nombre de persones vivint en entorns urbans superava el nombre de persones vivint en espais rurals (Nacions Unides, 2008). A Europa, es considera que el 80% de la població és urbana, mentre que continents com l’Àfrica i l’Àsia s’urbanitzen de manera creixent i ràpida. La concentració de població, com també l’intercanvi de mercaderies, activitats i informació en aglomeracions urbanes planteja reptes de diversos tipus: socials (combatre les desigualtats, garantir l’accessibilitat als serveis públics); econòmics i financers (assegurar la competitivitat i l’eficiència); territorials (la gestió de l’explosió urbana, de la mobilitat i dels residus); polítics i institucionals (la coordinació de les polítiques i dels serveis, la representació democràtica).

L’entorn urbà està marcat per la mobilitat quotidiana de la població (per anar a treballar, a estudiar, a comprar, a assistir a espectacles, etc.). En efecte, bona part de la població “fa vida” en dos o més municipis, fet que planteja interrogants sobre el sentiment de pertinença. D’on ens sentim? De què depèn que ens sentim més d’un lloc o d’un altre? Els entorns urbans difuminen les identitats locals?

En aquest article tractem aquesta qüestió a partir del cas de Barcelona. En primer lloc, veurem fins a quin punt s’ha produït un augment de la mobilitat entre els municipis de l’aglomeració barcelonina i quins efectes ha ocasionat. En segon lloc, presentarem els resultats d’una recerca en curs que mostra el grau de sentiment de pertinença local i metropolità.

La Barcelona metropolitana: algunes dades
Des de la segona meitat del segle XX, el creixement de la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana ha seguit les tendències pròpies a la majoria de ciutats espanyoles, que es caracteritzen per tres fases (Nel•lo, 2004; de Terán, 2009; Martí-Costa et al., 2011). Entre 1960 i 1975, Barcelona i en menor mesura l’àrea metropolitana van créixer gràcies a l’arribada de població d’altres indrets d’Espanya. La ciutat va aconseguir el seu màxim històric l’any 1979 amb 1,9 milions d’habitants, mentre que l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) va arribar als 3 milions. A partir de finals dels 1970, el creixement va continuar però amb menor intensitat. Aquest període es caracteritza pel procés de suburbanització i un augment de les migracions entre municipis. En efecte, la capital catalana va perdre població a favor dels municipis metropolitans, cap a la primera corona però especialment cap a la segona. Així, el 1996 Barcelona tenia 1,5 milions d’habitants, mentre que la regió metropolitana ja comptava amb 4,2 milions d’habitants (Serra, 2003).

A partir de l’any 2000 es produeixen dos fenòmens simultanis. En primer lloc, s’observa un increment de la mobilitat residencial intramunicipal. Segons Alberich (2010: 30), la meitat de la població metropolitana ha canviat de residència entre 1990 i 2005: entre l’any 2000 i 2006, el nombre de persones que no només ha canviat de residència sinó de municipi ha passat del 12% al 20%. En efecte, hi ha un augment dels fluxos migratoris de la ciutat i la seva àrea metropolitana cap a la regió metropolitana i zones interiors de Catalunya, així com de grans ciutats a més petites. En altres paraules, des de municipis densos i poblats es migra cap als menys densos i més dispersos. Per exemple, a l’aglomeració de Barcelona més de la meitat dels canvis residencials entre municipis han tingut com a destinació la segona corona metropolitana. Aquest fenomen ha estat descrit com un moviment “de l’interior a l’exterior i del gran al petit” i ha succeït no només en l’àmbit metropolità, sinó a tot Catalunya (Alberich, 2010). El creixement metropolità, gràcies a les infraestructures i xarxes de transport, s’ha traduït per la sortida de la ciutat de Barcelona de parelles i famílies joves que busquen habitatges a preus més assequibles i una millora en l’entorn. A més a més, l’”èxode” metropolità ha estat protagonitzat principalment per les classes mitjanes (Subirats, 2012).

El segon fenomen ha estat l’arribada de població estrangera a les ciutats centrals: a Barcelona ciutat, va representar el 17,5 % de la població total l’any 2012. Gràcies al flux migratori estranger, la població barcelonina s’ha estabilitzat al voltant de 1,6 milions d’habitants. De fet, es produeix un fenomen de recentralització de la població, ja que la població nouvinguda s’assenta als centres urbans (Nel•lo, 2004; Alberich, 2010). Aquest gruix de població, però, és el que es mou amb més facilitat per motius laborals; si seguís les pautes de mobilitat dels autòctons, als propers anys veuríem que també la població nouvinguda tendeix a descentralitzar-se i dispersar-se.

Per entendre els canvis i tendències cal doncs una mirada metropolitana. A aquesta escala, Barcelona i els municipis de la primera corona han cooperat des dels anys 1970, passant per diferents fases amb més o menys grau d’institucionalització (pels detalls, vegeu Perdigó, 2010; Tomàs, 2010, 2012). Després d’una època de fragmentació institucional i cooperació entre municipis a través d’agències sectorials, l’any 2010 el Parlament català va aprovar la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En funcionament després de les eleccions locals de 2011, l’AMB té competències de coordinació i gestió dels serveis de transport públic, tractament de residus, gestió del cicle integral de l’aigua, com també competències en urbanisme, desenvolupament econòmic i cohesió social. Presidit per l’alcalde de Barcelona, el Consell metropolità representa els 36 municipis membres d’acord amb la seva població. Es tracta doncs d’una elecció indirecta. En l’àmbit metropolità funcional –la regió metropolitana de Barcelona, amb 5 milions d’habitants- l’Autoritat del transport metropolità (ATM) exerceix des de 1997 la coordinació de totes les xarxes de transport públic i la integració tarifària. La regió metropolitana és formalment un nou àmbit d’administració descentralitzada del govern català des de 2010, un cop aprovada la Llei de vegueries de Catalunya. Tanmateix, la llei no s’ha aplicat i de moment continuen existint, en territori metropolità, la província de Barcelona i les comarques, a més a més de nombroses mancomunitats i consorcis (per a una major anàlisi vegeu Burns et al., 2010).

Font: www.pmt.es

En definitiva, l’aglomeració de Barcelona es caracteritza per un creixement continu i sobretot per una mobilitat (residencial i quotidiana) instaurada. Com explica Alberich (2010), cada vegada hi ha més desvinculació entre el lloc de residència i el lloc on es desenvolupa la vida quotidiana: per exemple, més de la meitat de la població treballa fora del municipi on viu (dades de 2006). En altres paraules, cada cop ens movem més i ho fem en un territori més gran, ampliant el nostre espai de vida. Com això afecta la identitat local? El fet de moure’s per un entorn metropolità fa la gent sentir-se menys del seu municipi i sentir-se metropolità? O al contrari, davant una mobilitat creixent, la gent se sent més arrelada a l’àmbit més proper, el municipi de residència?

Sentir-se metropolità?
Les dades d’una enquesta realitzada l’any 2013 mostren elements interessants per entendre el sentiment de pertinença a l’aglomeració de Barcelona (per conèixer els resultats en detall, vegeu Vallbé, Tomàs, Magre, 2013). Per complementar aquest treball quantitatiu hem realitzat quatre grups de discussió entre finals de gener i principis de febrer de 2014. En aquests quatre grups, on han participat de mitjana 7 persones procedents de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), s’han tractat les mateixes preguntes de l’enquesta per entendre millor els resultats d’aquesta i poder copsar-ne els matisos. Resumim els primers resultats en dues idees.

En primer lloc, els ciutadans enquestats a l’AMB se senten lleugerament més identificats amb el seu municipi que amb l’espai metropolità. Tanmateix, segons dades de l’enquesta, la identificació amb l’AMB, mesurada del 0 al 10, és notable (de mitjana, un 7,4). Com explicar aquesta identificació tan alta? Els grups de discussió ens han permès entendre que els ciutadans metropolitans tenen dos tipus d’identificació. Amb el municipi, es tractaria d’una identificació emocional: és on se senten a gust (“com a casa”), on tenen els amics i la família, on se senten arrelats. En canvi, la identificació metropolitana seria funcional: serveix per moure’s (el gran símbol de l’AMB és la T-10), per accedir a activitats d’oci i lleure, per poder fer coses. Aquesta percepció es repeteix en tots els grups. Tanmateix, cal matisar que les persones nascudes en altres indrets d’Espanya que van immigrar a l’AMB als anys 1960-70 se senten menys arrelades al municipi on viuen, ja que continuen sentint-se lligats al seu municipi de naixement. És interessant destacar que aquest grup identifica l’AMB amb un estil de vida, amb un estatus socioeconòmic, el de la classe treballadora, aspecte que no és percebut per les persones nascudes a Catalunya.

En segon lloc, el nostre interès residia en la percepció política de l’AMB, que vam traduir en dues preguntes. 1) Hi hauria d’haver una Gran Barcelona, és a dir, fusionar els municipis de l’AMB per convertir-se en una sola ciutat? I 2) Estarien d’acord a escollir directament un alcalde per tota l’àrea metropolitana? L’enquesta mostra que gairebé la meitat dels ciutadans de fora de Barcelona ciutat rebutgen renunciar al seu municipi per formar part d’una gran ciutat. Quan més petit és el municipi, més por a “ser menjat per la ciutat” (en les paraules dels participants als grups de discussió). En efecte, hi ha un rebuig a quedar diluït a una gran ciutat i perdre els trets específics del municipi, bàsicament la proximitat. Alhora, la meitat de la població metropolitana seria favorable a escollir un alcalde per tota l’AMB, però altre cop observem diferències segons la mida municipal. Com més petit el municipi, més en contra d’escollir un alcalde directament per tota l’AMB. En efecte, hi ha la preocupació que un alcalde metropolità no tingui la sensibilitat ni les eines per resoldre els problemes dels municipis més petits. Dit d’una altra manera, aquests ciutadans pensen que “Barcelona ho decidiria tot” i per tant els ciutadans dels municipis més petits estarien desatesos. Sí que serien partidaris d’eliminar càrrecs electes si realment es pogués garantir que la pèrdua de l’alcalde local suposaria guanyar en serveis de qualitat i simplificar l’administració. En general, però, les persones que van participar als grups de discussió mostraven una desconfiança generalitzada cap a la classe política. Sens dubte, aquest sentiment ha marcat les opinions al respecte i el refús a crear més institucions.

Conclusions
En els darrers anys s’ha produït un augment de la mobilitat quotidiana i residencial en un espai cada cop més gran de l’aglomeració de Barcelona. En aquest context, ens hem preguntat si la gent se sent menys lligada al seu municipi de residència. Gràcies a la combinació d’una recerca quantitativa i qualitativa en curs, hem apuntat la idea que hi ha un sentiment de pertinença local fonamentat en els lligams personals, però que també existeix una certa idea de “comunitat metropolitana” associada a la mobilitat i a les oportunitats que et permet un territori més gran. Tanmateix, en línies generals les persones entrevistades conceben l’AMB de manera abstracta i funcional, no com un espai polític.
Tenint en compte que existeix una institució metropolitana des de 2011, ens podem preguntar si el fet que hi hagi un ens polític pot enfortir el sentiment de pertinença metropolità. En aquest sentit, l’elecció directa d’un alcalde metropolità podria ajudar a veure l’AMB com un tot, amb problemes i projectes comuns. La realització de polítiques públiques no tant lligades al transport i als residus sinó a serveis socials potser podrien provocar un major interès per la institució metropolitana i un enfortiment de sentir-se part d’un espai metropolità conjunt.

Referències bibliogràfiques

Alberich, J. (2010). L’ús de l’espai. Revista Papers, 51: 28–43.

Burns, M., C. Marmolejo, J. Roca, E. Chica, J. Freixas i M. Tomàs. (2010). The Case for Agglomeration Economies in Europe (CAEE). Barcelona City Region. Universitat Politècnica de Catalunya i Universitat de Barcelona, 89 p. http://www.espon.eu/export/sites/default/Documents/Projects/TargetedAnalyses/CAEE/CAEE_Barcelona_Case_Study_Appendix_C4_FINAL.pdf [consulta 26 de gener de 2014]

de Terán, F. (2009). La explosión de las ciudades y la arquitectura. En Rico, F., Gracia, J., y Bonet, A. (eds.), Literatura y bellas artes. España siglo XXI, p. 375–409. Biblioteca Nueva, Madrid.

Martí-Costa, M., Iglesias, M., Subirats, J., Tomàs, M. (2011). Barcelona. En Iglesias, M., Martí-Costa, M., Subirats, J., Tomàs, M. (eds.), Políticas urbanas en España. Grandes ciudades, actores y gobiernos locales. Icària, Barcelona.

Nacions Unides (2008) World urbanization prospects. The 2007 revision, New York, Department of Economic and Social Affairs.

Nel·lo, O. (2004). ¿Cambio de siglo, cambio de ciclo? las grandes ciudades españolas en el umbral del siglo xxi. Ciudad y territorio, XXXVI: 523–542.

Perdigó, J. (2010) La institucionalización del Área Metropolitana de Barcelona: antecedentes y situación actual”, Anuario del Gobierno Local 2009, p. 109-136.

Serra, J. (ed.) (2003). El territori Metropolità de Barcelona. Dades bàsiques, evolució recent i perspectives. Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Barcelona.

Subirats, M. (2012). Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI. L’Avenç, Barcelona.

Tomàs, M. (2010). Gobernabilidad metropolitana, democracia y eficiencia. Una comparación Barcelona-Montreal. Revista Española de Ciencia Política, 23: 127–150.

Tomàs, M. (2012). Autonomies polítiques territorials i governabilitat metropolitana: una comparació Catalunya-Quebec. Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, n. 16, octubre 2012, p. 177-199.

Vallbé, J.J., Tomàs, M., Magre, J. (2013). “Being metropolitan: the effects of individual and contextual factors on shaping metropolitan identity”, Local citizenship in city regions, University of Umea.

Participa!!! Estudi del GREL / Estudio del GREL

El GREL (Grup de Recerca en Estudis Locals de la Universitat de Barcelona, http://www.ub.edu/grel) està portant a terme un estudi sobre els factors que determinen el sentiment de pertinença a diferents nivells territorials.

L’objectiu general d’aquest estudi és conèixer més a fons la relació entre territori i elements d’identificació personal quotidians (símbols, hàbits, etc.).

Per tal de fer aquest estudi el GREL està buscant la participació de persones que visquin en diferents municipis de l’àrea metropolitana (excloent Barcelona) i que tinguin nacionalitat espanyola per participar una sèrie de grups de discussió. L’objectiu d’aquests grups és parlar sobre els elements que ens fan sentir identificats amb un determinat territori o municipi.

Els grups es portaran a terme a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (Diagonal, 684) els dies 27, 28 de gener i el 3 i 4 de febrer de 18:15 a 20:30. La participació en aquests grups es veurà compensada amb un xec regal de 20 euros per a qualsevol establiment ABACUS.

Les persones interessades en col•laborar en aquest estudi poden omplir aquest formulari i ja ens posarem en contacte nosaltres. En cas de dubte podeu escriure a grel@ub.edu o trucar al 934020964 o al 934035554 (de 9:00 a 14:00 i de 15:00 a 18:00) i preguntar per Mariona o Lluís.

_______________________________________________________

El GREL (Grupo de Investigación en Estudios Locales de la Universitat de Barcelona, http://www.ub.edu/grel) está llevando a cabo un estudio sobre los factores que determinan el sentimiento de pertenencia a diferentes niveles territoriales.

El objetivo general de este estudio es conocer más a fondo la relación entre territorio y elementos de identificación personal cotidianos ( símbolos, hábitos, etc.).

Para hacer este estudio el GREL está buscando la participación de personas que vivan en diferentes municipios del área metropolitana (excluyendo Barcelona) y que tengan nacionalidad española para participar una serie de grupos de discusión. El objetivo de estos grupos es hablar sobre los elementos que nos hacen sentir identificados con un determinado territorio o municipio.

Los grupos se llevarán a cabo en la Facultad de Derecho de la Universidad de Barcelona (Diagonal, 684) los días 27, 28 de enero y el 3 y 4 de febrero de 18:15 a 20:30. La participación en estos grupos se verá compensada con un cheque regalo de 20 euros para cualquier establecimiento ABACUS.

Las personas interesadas en colaborar en este estudio pueden rellenar este formulario y nos pondremos en contacto nosotros. En caso de duda puede escribir a grel@ub.edu o llamar al 934020964 o al 934035554 (de 9:00 a 14:00 y de 15:00 a 18:00) y preguntar por Mariona o Lluís.

____________________________________________________________

El GREL respecta el codi internacional per a la investigació i els estudis de mercat  (veure: http://www.autocontrol.es/pdfs/pdfs_codigos/cod-aneimo(ICC%20ESOMAR).pdf)) en el que s’expliciten els drets de la persona entrevistada (Article 7. Apartat e)

Taller R. XI Congreso AECPA. Materiales

Con motivo del XI congreso español de ciencia política y de la administración,  que se celebra en Sevilla entre el 18 i el 20 de septiembre de 2013, hemos organizado un Taller de Iniciación al análisis de datos con R. El taller, realizado en el marco de las actividades paralelas previstas por la organización y de carácter gratuito para todas las personas inscritas en el congreso, nació con la ambición de acercar a los colegas de profesión al paquete estadístico R (www.r-project.org), que se ha convertido en uno de los principales programas de referencia de la investigación científica, en general, y de las ciencias sociales y políticas en particular.

En esta entrada podréis encontrar algunos materiales y enlaces útiles que usaremos en el Taller, así como una fuente primaria de recursos para los primeros pasos en R

 Presentación del taller.

En breve colgaremos las bases de datos de los ejemplos de la presentación (segmento de los datos de los resultados de las elecciones municipales de 2011 colgados por el ministerio de interior y base de datos del barómetro de GESOP para España de junio de 2013 colgadas por elperiodico).  Enlace: https://www.dropbox.com/sh/vqo0l1fbabr84n2/9FcX3WICvh

En el siguiente enlace se encuentran algunos manuales generales de referencia del funcionamiento de R (no es en absoluto exhaustivo): https://www.dropbox.com/sh/z2kntxwrl1j1h1f/hOlAwmD2R1 También es muy recomendable el libro recientemente editado por el CIS, disponible aquí: http://libreria.cis.es/libros/el-paquete-estadistico-r/9788474766134/

Otros enlaces que pueden ser de interés:

·        Grupos de usuarios

o    R Users Grup Barcelonahttp://rugbcn.wordpress.com/

o    Grupo de Inter_es Local Madrid

o    R Hispanohttp://r-es.org

 ·         Blocs, fórums y páginas web de apoyo

o    R-bloggershttp://www.r-bloggers.com/

o    Stackoverflowhttp://stackoverflow.com/questions

o    Web de recursos  http://pagines.uab.cat/plopez/content/r

 ·         Listas de correo electrónico de apoyo

o   R-help-eshttps://stat.ethz.ch/mailman/listinfo/r-help-es

Publicadas las ponencias aceptadas en el grupo que coordina el GREL en XI Congreso AECPA 2013

Finalmente cuatro han sido las poenencias aceptadas para participar en el GT sobre elites políticas locales, coordinado por Xavier Betrana y comentado por Carmen Navarro. Concretamente:

Las elites locales en la transición española, Francisco Collado Campaña (CIS) http://www.aecpa.es/congresos/11/ponencias/532/

Perfil y trayectoria de los jefes de ejecutivo a nivel municipal: una perspectiva comparada, de Mélany Barragán Manjón (Universidad de Salamanca) http://www.aecpa.es/congresos/11/ponencias/567/

Las dedicaciones y remuneraciones de los concejales, el caso de Catalunya, de Esther Pano i Jaume Magre (Universtitat de Barcelona) http://www.aecpa.es/congresos/11/ponencias/927/

La idiosincracia local y sus elites, de Dolores Ferre Abellán (Region de Murcia) http://www.aecpa.es/congresos/11/ponencias/1039/

Tot el que no té dubtes d’inconstitucionalitat és inútil o inconvenient (sobre l’avantprojecte de reforma dels governs locals)

L’executiu ha impulsat per enèsima ocasió un text per a la reforma de la Llei de Bases de Règim Local. Per tal de no confondre l’esperit dels comentaris posteriors, val la pena fer alguns aclariments inicials. En primer lloc, és imprescindible i urgent escometre aquesta reforma que ha estat aplaçada massa ocasions. És indubtable que una llei que va ser aprovada fa gairebé 30 anys en un context molt diferent a l’actual necessita d’una revisió profunda. En segon lloc, la racionalització dels mapes territorials i institucionals és important i necessària. I per acabar, la clarificació del repartiment competencial és també un element imprescindible. Ara bé, admesa, doncs, l’oportunitat, cal manifestar que aquesta no sembla ser la reforma que necessita el govern local espanyol, almenys en aquest redactat particular que ens ofereix l’avantprojecte.

Podríem dir que l’acumulació de motius fa difícil fer-ne una síntesi i, per tant, destacarem només alguns elements:

1. Arquitectura del model. En versions anteriors del text es veia clara la voluntat d’avançar en la línia de la fusió municipal. En aquest text, aquest element queda molt esmorteït i la idea d’extinció i absorció que estava present en les versions anteriors, se substitueix per la intervenció dels municipis de menys de 5.000 habitants que concorrin en alguna de les circumstàncies previstes. Des de la Fundació Carles Pi i Sunyer ja hem escrit articles i intervencions sobre la inconveniència dels programes d’amalgamació que, tot i que no és estètic, em permeto citar (La represa del debat sobre la fusió municipal: elements per a l’anàlisi, de la Fundació Carles Pi i Sunyer, 2011); de tota manera, en resum, la idea general és que no existeix cap estudi que demostri que les economies d’escala es donen de forma espontània pel mer fer de fusionar. Es fusionen les institucions, no les poblacions ni els nuclis poblacionals. La població seguirà exactament on és i, per tant, no és d’esperar que els costos del servei es redueixin. D’altra banda, la major part de municipis per sota d’aquest tall de població ja feien ús de forma habitual de fórmules d’externalització del servei que ja constituïen un mecanisme per incorporar economies d’escala.

2. Aclariment en l’assignació competencial. És probablement l’objectiu on la proposta de text fracassa de forma més evident. El text planteja que els municipis de menys de 20.000 habitants (atenció, 20.000 habitants; només el 5% dels municipis espanyols superen aquest tram), hauran de cedir la titularitat (atenció de nou en aquest punt, la titularitat) de les competències juntament amb els mitjans, la capacitat de reglamentació, la sancionadora i la tributària a les diputacions per l’incompliment en un exercici d’uns requisits que vindran establerts per Reial Decret. El municipis, d’acord amb la proposta, resten completament desposseïts de qualsevol capacitat de motivació o recurs. Efectivament, és preveu la possibilitat de revisar o revocar, en un període mínim de 5 anys, tot i que no queda massa clar en la proposta sota quin procés. S’entén que si es produeix aquesta reversió, la titularitat, els mitjans i tota la resta d’elements, han de retornar al municipi originari.

En definitiva, les diputacions assumiran la titularitat de serveis d’alguns municipis sí i d’altres no, una titularitat que pujarà i baixarà, com faran el personal i els recursos assignats. Es tracta d’un aclariment competencial, com a mínim, particular; i més, si tenim present que l’incompliment d’un criteri econòmic conjuntural donarà lloc a una reformulació dels títols competencials i al traspàs de tots els mitjans materials i normatius.

3. Serveis complementaris i no obligatoris. Dins de l’objectiu de clarificació i ordenació competencial, l’avantprojecte planteja una adaptació de la prestació dels serveis no obligatoris (a què es refereix amb el terme “impropis”) dels municipis a les seves capacitats de pagament. El mandat és clar, en primer lloc suprimeix l’article 28 que incorporava la previsió genèrica de serveis complementaris i, més endavant, incorpora en una disposició transitòria a la Llei d’Hisendes una disposició addicional que estableix que quan l’avaluació del conjunt dels serveis no sigui satisfactòria, l’Ajuntament haurà d’ordenar la supressió dels serveis impropis. Aquest mandat resulta sorprenent si tenim present que dins dels serveis anomenats impropis trobaríem, per exemple, les escoles bressol; ara bé, encara ho és més el redactat de la lletra següent per als casos en què siguin serveis obligatoris, on l’opció oferta per l’avantprojecte és externalitzar-los (i no precisa res per a aquells que ja poguessin estar gestionats de forma indirecta).

4. Arbitrarietat i tractament desigual. L’avantprojecte es mostra imperatiu en els mandats que estableix per als municipis de menys de 20.000 i, particularment per als de menys de 5.000, però en canvi no sembla incorporar massa elements de control ni per als municipis majors de 20.000 habitants ni per a les diputacions.

5. Eficàcia, eficiència i cost real. La preocupació que genera el cost en la realització del servei és un element que articula l’esperit de l’avantprojecte (de fet, el terme “cost” apareix en 36 ocasions en un text de 46 pàgines). L’establiment de costos reals i estàndards per a serveis municipals és un procés molt complex, en bona mesura pel fet que molts d’aquests serveis estan intensament lligats al territori i a les característiques del mateix, i també perquè no resulta senzill incorporar totes les circumstàncies que hi incideixen. Per posar un exemple concret, el cost per habitant (empadronat) de la recollida de residus en un municipi turístic pot no reflectir la realitat del servei. A més, en aquesta preocupació per la gestió dels costos sembla no preocupar el cost del procediment: establiment de costos per a tots els serveis i tots els tipus de municipis, processos d’avaluació de qualitat, establiment de nivells de qualitat estàndard per a tots els serveis i tots els municipis (8.116 en total, segons dades de 2011), informes de les CCAA, comunicacions de les Diputacions i totes les avaluacions en tots els municipis. En definitiva, es tracta d’un procediment car que no revertirà directament en la qualitat dels serveis sinó més aviat en l’increment de les mesures de control.

6. Remuneració d’electes i càrrecs eventuals. En aquest cas, podem dir que el text aprofita un determinat context de l’opinió pública per plantejar mesures de reducció de la despesa vinculada a la institució. De nou ens trobem davant d’una matèria on és necessari establir una certa ordenació, tant en les remuneracions, com en les responsabilitats i incompatibilitats vinculades, com en l’abast. Ara bé, el model proposat, que és aparentment molt estricte en alguns aspectes, és extremadament flexible en uns altres, i mentre estableix una remuneració màxima d’uns 14.000 euros per als alcaldes de municipis de 1.001 a 2.000 habitants en dedicació exclusiva, no introdueix cap límit a les dietes i indemnitzacions per assistència, més enllà de no tenir reconeguda cap dedicació, fet que ja està previst en la normativa vigent. L’efecte esperat és que cap càrrec s’aculli a la dedicació exclusiva i s’opti per generalitzar les indemnitzacions per assistència efectiva.

7. Dubtes sobre la legalitat. Molts dels articles de l’avantprojecte plantegen dubtes seriosos sobre la seva legalitat i el seu encaix constitucional amb el principi d’autonomia local.

8. El to i el registre. L’avantprojecte fa servir un to imperatiu que insisteix de nou sobre la lògica de la tutela del govern local per part de l’Estat i generant un model d’implementació Top-down, on la lògica d’actuació és sempre el recel, la desconfiança i el control. Potser no és al millor manera d’abordar una reforma profunda del sistema institucional local.

Aquests serien només alguns dels elements que val la pena comentar d’aquest text, que no pretén esdevenir en cap cas un informe complet. No han estat comentats molts altres elements controvertits inclosos; des de la voluntat de reducció d’ens instrumentals o la limitació de la massa salarial destinada a laborals, que farien desapareixen els pocs elements de la Nova Gestió Pública que es van popularitzar, fins a la manca de claredat en la redacció. Tampoc no hem entrat en tot allò que deixa fora aquesta reforma: cap comentari sobre el sistema electoral, ni municipal ni del segon nivell, que seguirà sent d’elecció indirecta tot i ser el prestador preferent del model, ni sobre obligacions de transparència, ni participació dels ciutadans en el procés de presa de decisions.

En definitiva, es tracta d’un avantprojecte amb uns objectius declarats, ordenar i clarificar, però que sembla que en la seva aplicació més aviat planteja controlar, reduir i donar protagonisme a les diputacions provincials.

Esther Pano (epano@pisunyer.org)

Membre de @grelub i de la Fundació Carles Pi i Sunyer